Què fem?

Quan les dificultats del desenvolupament infantil interfereixen en la participació i autonomia de les activitats i ocupacions pròpies de l’edat, sigui quina sigui la causa, la teràpia ocupacional pot ajudar el nen/a i adolescent i les seves famílies, a trobar la manera d’afavorir el desenvolupament i promoure aquesta participació. Per una banda, ajudant els infants i adolescents a desenvolupar les habilitats, capacitats, estratègies i recursos necessaris per aconseguir que totes aquestes ocupacions i activitats puguin portar-se a terme de la forma més activa, autònoma i satisfactòria possible, tenint en compte les característiques, necessitats i motivacions individuals de cada infant i adolescent i, per altra banda, a adaptar els seus contexts habituals de desenvolupament, per tal de facilitar al nen/a i adolescent el desenvolupament de totes les àrees de la forma més òptima possible.

L’infant, dins dels seus entorns i contexts habituals de desenvolupament: escola, context familiar, comunitat, etc. creix, es desenvolupa, desenvolupa les seves habilitats i aprèn, mentre participa en les activitats bàsiques i instrumentals de la vida diària, mentre juga i mentre es relaciona amb els altres. Ara bé, quan el nen/a o adolescent, per la seva problemàtica, manifesta dificultats en el desenvolupament sensorial, de la motricitat gruixuda o fina, per a regular les seves emocions, o en les capacitats per comunicar-se i interactuar, la participació i l’acompliment en aquestes activitats es veu afectada. Igualment, quan des dels seus contexts habituals de desenvolupament, l’infant no pot accedir a la participació activa en les activitats de la vida diària, no pot accedir al joc o a la relació amb l’altre, tampoc no podrà desenvolupar-se, desenvolupar les seves habilitats, aprendre, regular-se emocionalment i/o relacionar-se amb l’altre d’una manera funcional i satisfactòria.

Què és la Teràpia Ocupacional
La Teràpia Ocupacional és una professió regulada per la Llei 44/2003, de 21 de novembre, d’ordenació de les professions sanitàries, 2.2.b), adreçada a afavorir l’autonomia en l’ocupació utilitzant l’activitat significativa com a mitjà i com a fi del tractament.
El terapeuta ocupacional és especialista en l’anàlisi i intervenció sobre la persona, l’ocupació i l’entorn i l’ús de l’activitat significativa, adaptada a les característiques i necessitats de la persona, com a mitjà de tractament.
La persona
El terapeuta ocupacional tracta a la persona en la seva totalitat, avaluant i intervenint sobre processos saludables i patològics en relació a les habilitats motrius, sensorials, cognitives, emocionals i socials.
L’ocupació
Ocupació fa referència al conjunt d’activitats quotidianes que la persona desenvolupa al llarg de la seva vida. Aquestes activitats podem classificar-les en: Activitats bàsiques de la vida diària (ABVD): vestit, higiene, alimentació, son-vigilia, etc.; Activitats instrumentals de la vida diària (AIVD): cura dels altres, de la llar, mobilitat en la comunitat, etc.; Activitats productives: escola, feina, voluntariat, etc. i; Activitats de joc, d’oci i de temps de lleure.
L’entorn
Serien tots aquells elements del context que influeixen en l’ocupació com ara: l’entorn físic: barreres arquitectòniques, adaptacions, etc.; l’entorn social: família, escola, barri, amics, veïns, etc. i; l’entorn comunitari: serveis, recursos administratius, sistema polític, etc.
Intervenció de teràpia ocupacional
Fa referència al conjunt de teories, metodologia, tècniques i evidència científica aplicades a la situació única de cada persona per tal de millorar la seva participació, autonomia i satisfacció en l’acompliment de les activitats que li són pròpies.
L’instrument principal en la intervenció amb el nen/a i l’adolescent és el joc; adaptat a l’edat, motivacions, preferències i necessitats de cada nen/a i adolescent, l’exploració, les relacions afectives amb els iguals i la família i la pràctica d’habilitats, per permetre al nen/a i adolescent conèixer-se millor i interactuar amb el seu ambient de manera més eficaç i satisfactòria possible.
Ús de l’activitat significativa
Que sigui significativa vol dir que el terapeuta ocupacional parteix de les activitats sobre les quals la persona mostra un especial interès i motivació intrínseca, i que s’usen com a element principal del tractament, per tal d’assolir els objectius proposats al pla d’intervenció.
Autonomia
Fa referència a la capacitat de decidir, planificar, executar i valorar el conjunt d’activitats realitzades al llarg del dia i de la vida.
Característiques
Les característiques de la persona: valors, creences així com les seves funcions i estructures corporals i mentals, influencien l’acompliment de les seves ocupacions. Aquestes reflecteixen en les capacitats del nen.
Les habilitats o destreses d’execució
Són les habilitats observables que mostra la persona en les accions que porta a terme, concretes, adreçades a una meta, per a participar en les ocupacions de la vida diària. Podem observar les habilitats motores i de pràxies, sensorials i perceptuals, de regulació emocional, cognitives i del llenguatge, de comunicació i interacció social.
Darrere de cada destresa d’execució però, hi han moltes funcions involucrades: les característiques i demandes del context on desenvolupa l’activitat, les demandes de l’activitat o les funcions i estructures corporals i mentals, que afecten l’habilitat per l’adquisició de les destreses d’execució.
El Terapeuta ocupacional observa i analitza les destreses d’execució per comprendre les transaccions entre els factors subjacents que recolzen i limiten el compromís en les ocupacions i en l’acompliment ocupacional.

Metodologia
A partir d’una anàlisi i valoració inicial tant del nen/a, l’adolescent, com dels seus contexts habituals de desenvolupament (família, escola, comunitat), el terapeuta ocupacional, estableix de forma conjunta, tot tenint en compte les característiques, necessitats i motivacions intrínseques tant del nen/a, l’adolescent, com de la seva família, un programa d’intervenció personalitzat i desenvolupa les seves intervencions des dels diferents models, teories, tècniques, recursos i estratègies que li són pròpies, abordant les dificultats a nivell de les destreses motrius, sensorials i perceptuals, cognitives, emocionals i psicosocials que afecten la participació activa i l’acompliment funcional i, en cas necessari, adaptant l’entorn, fent ús de productes de suport, o cercant maneres alternatives de realitzar algunes activitats, per tal de facilitar el desenvolupament de les diferents àrees, facilitar l’acompliment de les activitats i ocupacions pròpies de la seva edat, de la forma més participativa, autònoma i satisfactòria possible i capacitant-lo a assumir els rols propis de la seva edat.

D’ençà que naixem, inclòs ja dins de la panxa de la mare, el cervell de l’infant ha d’aprendre a organitzar i processar la informació que li arriba des dels diferents sentits i a usar-los per respondre adaptativament, adequadament en una situació particular. Per aconseguir això, el sistema nerviós central ha d’integrar la informació que rep del medi ambient i del propi cos a través de tots els sentits, del moviment i la gravetat.
Potser, en general, pot resultar més senzill comprendre un dèficit visual o auditiu i imaginar el difícil que ha de ser la vida per algú que no pot veure o escoltar adequadament que no, el fet d’imaginar que passa amb algú que, tot i que pot sentir i veure, no pot «registrar» el que està veient i/o escoltant. I, encara pot resultar molt més difícil comprendre algú que no pot «interpretar» correctament per exemple, allò que veu, el dolor, la temperatura, una carícia, la textura d’un aliment (sistema tàctil), o no pot «interpretar» la quantitat de força que ha d’exercir amb els seus músculs per fer una abraçada, la força que ha de fer amb els seus músculs i la velocitat amb què ha de tirar una pilota per fer-la arribar a les mans el company tenint en compte la distància a què es troba, quan aixecar les mans per agafar la pilota en el moment just o bé, quins canvis de posició ha de fer el cos en córrer tot esquivant els obstacles sense caure (sistema visual, propioceptiu i vestibular). L’habilitat per aprendre i actuar adequadament, depèn de la capacitat del nostre sistema nerviós central per registrar, organitzar i interpretar la informació sensorial que rebem del medi ambient i del nostre cos a través dels sentits.

Les sensacions són la principal font d’informació que tenim sobre el nostre entorn, tant intern (el propi cos) com extern (el món que ens envolta). Mitjançant les sensacions arriba al cervell tota la informació que permet a la persona orientar-se i vincular-se amb la realitat. Un cop les sensacions arriben al sistema nerviós i, a través de diferents processos, aquesta sensació és traduïda en percepció; és a dir, fa una interpretació de la informació sensorial. Aquesta interpretació, es relaciona directament amb els processos de pensament, ja que aquesta informació sensorial és confrontada amb les experiències anteriorment viscudes en relació a l’objecte o la situació.
Els òrgans sensorials capten fragments d’informació que després han d’integrar perquè es tornin significatius, és a dir, esdevingui percepcions organitzades i intel·ligibles. Perquè això passi, diferents estructures cerebrals treballen en equip localitzant, classificant i organitzant la informació sensorial. Aquest treball només és possible quan la informació que ascendeix fins a aquestes estructures arriba de manera organitzada, en cas contrari, una adequada interpretació, no serà possible.
La integració sensorial junta totes les parts en un tot associat, coherent i amb sentit. Per exemple, imaginem l’activitat de pelar i menjar una taronja. Ens arriben sensacions a través del través dels receptors sensorials del ulls, el nas, la boca, les mans, els dits i també dels músculs i articulacions que formen part dels dits, les mans, els braços, la boca. Com sabem que és una taronja? Totes les sensacions provinents del contacte amb la taronja s’organitzen i s’integren al cervell, permetent experimentar la taronja com un tot i usar mans i dits coordinadament. En tocar la taronja, totes les sensacions s’ajunten i, tenint en compte les experiències anteriorment viscudes amb aquesta fruita així com amb altres fruites, aliments, etc. el cervell interpreta que el conjunt de sensacions: color taronja, forma rodona, textura rugosa, gust àcid i olor cítric, corresponen a una taronja. Un cop interpretat que és una taronja, el meu cervell oferirà una resposta adaptativa; això és, actuar o respondre a la situació que experimenta d’una manera significativa, eficient i eficaç; és a dir, ajustar la pròpia acció a la demanda de l’ambient i/o del propi cos. En el cas de l’exemple, una de les respostes adaptatives seria pelar la taronja abans de menjar-la. Les properes respostes estaran relacionades amb la informació que ens arriba dels sistemes sensorials que ens possibilitaran que les mans i dits i la visió actuïn simultàniament i coordinadament per pelar la taronja ( sistemes propioceptiu, visual, tàctil).
I així, cada cop que el nen pot anar elaborant respostes adaptatives a les diferents demandes, ajudarà a que es desenvolupin respostes cada cop més complexes, més elaborades, més creatives, més organitzades, més satisfactòries i més eficients. I, quan succeeix això, el nen se sent cada cop més segur, més competent i, més feliç. O, dit d’una altra manera, el tipus de resposta que el nen ofereix, influeix directament en la seva activitat a tots els nivells: físic, mental, emocional i social.
La Integració o Processament Sensorial, com podem observar doncs, és un procés neurològic complex, que permet a una persona prendre, organitzar i interpretar la informació que rep del propi cos i de l’ambient a través de tots els sentits i generar respostes adequades a les demandes de l’entorn. Aquest procés succeeix al Sistema Nerviós Central, funció principal del qual, és integrar i interpretar la informació que rep a través dels estímuls sensorials.
El Processament Sensorial “sa”, succeeix de forma automàtica, inconscient i sense cap esforç per part de l’infant en procés de desenvolupament. Tanmateix, en alguns nens, aquest procés no funciona correctament. La informació que reben a través d’algun o alguns dels seus sistemes sensorials, no és interpretada, processada pel cervell de forma adient i, quan això succeeix, el fet de registrar, regular i/o discriminar la informació sensorial i, per tant, donar una resposta adaptada, adequada a les demandes del propi cos o de l’entorn així com “donar sentit al món” i “situar-se dins del mateix”, no resulta gens fàcil per aquests nens.

Què és doncs el Processament Sensorial
-És l’habilitat del SN de rebre, organitzar i interpretar correctament la informació sensorial que prové tant del nostre cos com de l’entorn, i oferir les respostes adaptades a les demandes.
-És un procés del cervell. Procés neurobiològic complex, que succeeix al SNC, a través del qual la informació sensorial que prové de l’entorn i del nostre cos és processada; és a dir, registrada, interpretada i organitzada per tal de donar una resposta adaptada a la demanda.
-Ens permet oferir una Resposta Adaptada: actuar o respondre a la situació que experimentem d’una manera significativa, eficient i eficaç. Capacitat d’ajustar la pròpia acció a la demanda de l’ambient.
-És un Marc Teòric. Mira la relació entre el procés neurològic i la conducta. Ens permet “llegir” el comportament a partir de com l’individu està processat els diferents estímuls sensorials.
-Un Marc clínic per a la intervenció terapèutica; que prioritza la intervenció des dels sistemes bàsics de desenvolupament: els sistemes sensorio-motrius; els quals són la base de posteriors aprenentatges.

Llavors…a què ens referim quan parlem de Disfunció en el Processament Sensorial (DPS)?
Parlem de Disfunció en el Processament Sensorial quan el sistema nerviós del nen/a no té les habilitats necessàries i/o suficients per registrar, organitzar i/o interpretar la informació sensorial que li arriba, pel que no pot donar una informació precisa i adequada sobre ell mateix i sobre l’entorn, de manera que les seves respostes motrius, conductuals, d’aprenentatge, emocionals, socials, en el llenguatge, etc. , no són adaptades a les demandes.

Quines característiques podrien fer sospitar que el meu fill/a té una Disfunció en el Processament Sensorial. Existeixen alguns indicadors que els pares podeu observar i que poden fer sospitar que el vostre fill/a pot tenir una disfunció del processament Sensorial.

Alteració en el nivell d’alerta. Es observable des dels dos extrems:
–«Hiperalerta». Nens/es que estan pendents de tot el que succeeix al seu voltant. Estan en «posició de defensa» constantment i tenen moltes dificultats per focalitzar i mantenir l’atenció en un sol aspecte, dispersant-se amb molta facilitat. Els hi resulta especialment difícil focalitzar l’atenció en un sol aspecte i habituar-se i inhibir la informació que no és important en aquell moment.
–«Hipoalerta». Nens que necessiten una intensitat de la informació sensorial molt elevada per tal d’oferir una resposta. Col·loquialment, es poden titllar com a nens «lents», «desconnectats», «desorientats», «amb poca consciència de risc».
-No nota el dolor dins dels rangs habituals si es colpegen o es fereixen.
-Pot no percebre els objectes que són massa freds o calents
-Es perd durant la lectura.
-No respon quan l’anomenes pel nom.
-No diferencia bé els sabors, textures.
-Se li pot escapar el pipi, pot no adonar-se que té gana.
-Sembla poc interessat en la interacció amb els altres.
-Pot tenir interessos restringits, concentrar-se sobre un punt fort; com que no detecta l’entrada sensorial ordinària, pot recórrer a un món cognitiu d’idees per obtenir l’estimulació que el seu cervell necessita.
Alteració en el nivell d’activitat. En funció de com processa la informació, es poden observar des dels dos extrems:
–«Cercador de sensacions». Observem un nen/a que cerca constantment estimulació sensorial. Pot se degut a diferents raons; bé perquè té un baix registre de la informació en relació al moviment i la postura, perquè ho necessita per mantenir un nivell d’alerta, com a mecanisme compensatori de la hipersensibilitat tàctil i/o per les dificultats alhora de mantenir una bon control postural.
-nen/a que cerca activament o anhela l’estimulació sensorial i sembla tenir un desig gairebé insaciable d’informació sensorial.
-”La recepció de l’entrada sensorial és directament proporcional a la desorganització”.
-Pot tenir dificultats per respectar el torn de parla, en els jocs, a la fila, els temps de les coses.
-Pot envair l’espai personal.
-Poca consciència de risc amb accidents freqüents.
-Preferència per saltar, estavellar-se i xocar contra els objectes i empènyer-los, preferència per les activitats “ràpides”.
-Li agrada que el sacsegin, el tirin a l’aire, posar-se del revés, penjant, etc.
-Pot gaudir d’entorns sorollosos, parla i/o fa sorolls acompanyant l’activitat.
-Pot «necessitar» tocar tot, tothom. Nen/a «massa afectuós».
-Pot mastegar objectes no alimentaris, mossegar i olorar objectes i/o persones.
-Preferència per tipus d’aliments picants, salats, forts, agres, molt dolços.
-Preferència per la roba ajustada.
-Li agrada portar pesos.
-Pot fer grinyolar les dents.
–»Hipoactiu». Són nens amb una manca de desig espontani de jugar i/o explorar, ja sigui per les dificultats motrius, per la por al moviment, o pel baix nivell d’alerta que comporta sovint lentitud i inactivitat.
-Nen/a amb to muscular baix, poca força i poc control postural. «Nen/a feble».
-Pobre consciència corporal, «nen/a maldestre».
-Es cansa ràpidament.
-Preferència per tasques sedentàries.
-A l’escola és un nen “enfonsat” a la cadira, recolzat a la taula. Pot donar impressió que no escolta, que no participa. Habitualment és lent i, dels últims en acabar les tasques.
-Dificultats per fer amics, perquè no pot mantenir el ritme de moviment com la resta al pati, perquè quan respon, l’altre està ja en una altra cosa. Per tant, nen/a que té menys oportunitats de desenvolupar àrea social i habilitats relacionals.
-Nen/a «solitari».
-Sentiment de que «sap menys» que els seus companys. Poden aparèixer sentiments de baixa autoestima, sentiment de diferència, poca capacitat, tristesa.
Dificultats en la coordinació motriu.
-Tot i tenir bones habilitats motrius, mostra dificultats en els les activitats que impliquen moviments de coordinació motriu bilateral.
-Nen/a amb dificultats en el control postural.
-Pot tenir dificultats en l’equilibri.
-Alteració en el to muscular.
-Dificultats en la motricitat fina sobretot en les tasques de coordinació bimanual.
-Dificultat en activitats i jocs que impliquen seguir un ritme, jocs d’anticipació.
-Nen/a titllat com a «trasto»
Dificultats en l’aprenentatge motor.
Són nens/es que tenen dificultats per aprendre activitats, tasques noves que correspondrien per la seva edat, i en la planificació motriu. Especialment observable en les activitats quotidianes.

Conclusions d’alguns estudis realitzats.
-Ahn, Miller, Milberger, McIntosh (2004), conclouen en els seus estudis d’investigació que, almenys 1 de cada 20 nens es veuen afectats diàriament per una DPS.
-Ben-Sasson, Carter Briggs-Gowen (2009), conclouen en les seves investigacions que 1 de cada 6 nens experimenta símptomes sensorials que poden ser prou importants com per afectar aspectes de les funcions de la vida quotidiana. Així, fins al 5% de nens a l’escola ordinària, tindrien una DPS.
-Un estudi realitzat per la Dra. Lucy Miller sobre 2.410 nens prèviament diagnosticats amb DPS o TDAH, va revelar que el 60% d’aquests nens patia en realitat ambdós trastorns. La xifra pot elevar-se fins entre el 60 i 89% en nens i nenes que tenen un diagnòstic de trastorn de conducta, lesions cerebrals, síndromes genètiques, retard mental, trastorns del desenvolupament, trastorns de l’aprenentatge, nens amb deprivació sensorial i, en el cas d’Autisme (TEA), el percentatge s’elevaria fins al 89%.

Ningú té una integració sensorial òptima, però aquesta es transforma en una disfunció quan interfereix en el funcionament de la vida de la persona; és a dir, quan les respostes sensorial, motriu, conductual, de regulació emocional, relacional i/o en els aprenentatges que estan relacionades amb com la persona processa la informació sensorial, no són eficients per satisfer les demandes del medi.

Objectius generals de la intervenció de Teràpia Ocupacional des del Marc d’Integració Sensorial.
-Oferir un tipus d’intervenció basada en els primers nivells de desenvolupament (desenvolupament sensoriomotriu i sistemes sensorials bàsics), dins d’un context individual i/o grupal, per abordar les dificultats que no poden ser treballades o resulten insuficients des de les intervencions individuals, de família i/o grupals més convencionals.
-Aconseguir que el nen/a processi i integri de la manera més adequada possible la informació que li arriba a través dels diferents sentits, per tal que pugui desenvolupar una bona maduresa neurològica que li faciliti l’adquisició d’habilitats sensorials i perceptuals, motrius gruixudes i fines i en les pràxies, cognitives, de regulació emocional i de comunicació social i interacció, les quals afavoreixin l’acompliment i participació més activa, autònoma i adaptativa de les activitats pròpies de l’edat.
-Afavorir el desenvolupament de capacitat simbòlica

Metodologia
-La intervenció, sigui individual i/o grupal, sempre està adaptada a les demandes, necessitats i característiques particulars de cada nen/a.
-Es realitza en un context de Joc.
-Es parteix sempre de la motivació intrínseca, les preferències sensorials i de joc que el nen/a selecciona i la seva participació activa.
-La sala conté l’equipament i material específic que afavoreixi l’experiència sensorial personalitzada.
-El/la terapeuta guia el nen/a oferint i controlant el tipus, quantitat, qualitat d’informació sensorial que necessita de l’equipament i material que hi ha en el context del joc, de manera que el nen/a pugui oferir una resposta més adaptada, organitzada i exitosa a les demandes del joc.
-Durant la sessió, en general, no hi ha ensenyament explícit d’habilitats específiques.

El resultat és que el sistema nerviós del nen/a podrà anar processant la informació de forma més eficient permetent-li donar respostes cada cop més adaptades a les demandes i, per tant, anar construint noves i millors habilitats en el seu desenvolupament motriu, cognitiu, emocional, social, conductual.

Professionals
La intervenció es realitzarà amb un professional de Teràpia Ocupacional amb l’especialitat en Integració Sensorial.

Un espai preparat amb equipament i material que facilita la vivència amb les necessitats i preferències motrius, cognitives, emocionals i relacionals del nen/a. A psicomotricitat, els nens i nenes gaudeixen de l’activitat lúdica, de jugar lliurement i experimentar amb les possibilitats del seu cos i d’expressar-se tal com són, facilitant l’expressió de les emocions i afavorint el desplegament del seu món interior. Guanyen seguretat i confiança en si mateixos i desenvolupen sentit de competència. Estructuren el pensament i desenvolupen el pensament simbòlic. I, mentre es relacionen, practiquen una comunicació respectuosa amb els altres nens i nenes, aprenent a prendre decisions i a resoldre conflictes.

La psicomotricitat té un paper fonamental en el desenvolupament harmònic de la persona atès que la psicomotricitat integra les interaccions cognitives, emocionals, simbòliques i sensoriomotrius del nen/a en la seva capacitat de ser i d’expressar-se en un context psicosocial
La Psicomotricitat doncs, considera l’ésser humà des de la seva globalitat; des d’una perspectiva indissoluble entre el cos i la psique, entre la motricitat i els aspectes sensorials, cognitius, emocionals i socials.

El concepte de psicomotricitat està directament relacionat amb el desenvolupament psicològic de l’infant, i aquest desenvolupament es produeix a través de la interacció activa de l’infant amb el medi que l’envolta, en un procés que va des del coneixement i control del propi cos i arriba fins al coneixement i l’acció sobre el món que l’envolta (Garcia Martínez, 1994, pàg. 33).
La intervenció psicomotriu pren com a base la vivència de l’infant de manera que per mitjà del cos, del moviment i del joc, i de les interaccions cognitives, emocionals i socio-afectives que succeeixen, el nen es coneix millor a si mateix i a l’entorn en el que es desenvolupa, afavorint el seu desenvolupament global.

La psicomotricitat:
-Afavoreix la consciència, coneixement i control del propi cos: desenvolupament de la imatge i l’esquema corporal, de l’activitat tònica equilibradora, de la lateralitat, la respiració i la sensopercepció.
-Ajuda al nen a situar-se en l’espai i el temps; elements essencials que contribueixen a posteriors aparenentatges bàsics com la lecto-escriptura i els conceptes matemàtics.
-Millora la coordinació motora global i segmentària, grossa i fina, estàtica i dinàmica, sensoriomotriu i perceptivomotriu.
-Facilita la comunicació i interacció social així com l’adquisició de recursos i d’estratègies en la ressolució de conflictes i la presa de decisions.
-Contribueix a reforçar sentiments de seguretat, confiança i competència.
-Facilitat el desenvolupament de la imaginació, la creativitat i el pensament abstracte i simbòlic

Objectiu
L’objectiu general de la psicomotricitat és facilitar el desenvolupament harmònic de l’infant, de les seves possibilitats motrius, expressives, creatives, cognitives, emocionals i relacionals a partir del cos en relació amb els altres, els objectes i l’entorn.

Metodologia
Tipus d’intervenció
La psicomotricitat incideix en el desenvolupament de qualsevol persona de qualsevol edat i presenta diferents tipus d’intervenció:
-Intervenció preventiva. Té com a finalitat detectar i prevenir trastorns psicomotrius i/o emocionals en poblacions de risc o en etapes concretes de la vida (nens prematurs, infància, adolescència, embaràs, etc.).
-Intervenció educativa. Tracta de facilitar la maduració psicomotriu i el desenvolupament harmònic de tots els infants.
-Intervenció reeducativa o terapèutica. Té com a objectiu la intervenció psicomotriu en nens/es i adolescents amb trastorns psicomotrius, del desenvolupament i amb alteracions emocionals i de la personalitat.

Context d’intervenció
El context d’intervenció pot ser individual, grupal i/o en família.

Tant el tipus com el context d’intervenció es determinarà a partir de la valoració professional, la qual tindrà en compte les característiques, dificultats, necessitats i expectatives del nen/a o l’adolescent i les seves famílies.

La Escenoteràpia és una modalitat de psicoteràpia grupal d’orientació psicoanalítica amb una doble funció: terapèutica i psicopedagògica.
Els dos aspectes fonamentals de la Escenoteràpia són la dramatització; com l’eina privilegiada d’expressió i comunicació i, la situació grupal.
La dramatització a Escenoteràpia suposa una experiència del “com si”, en la que s’actua com si fos el personatge imaginari, inventat, al mateix temps que s’és un mateix en la forma de representar-lo. La distància simbòlica que implica, permet disminuir els nivells d’ansietat i per tant, fer possible una activitat creadora i alhora una aproximació als propis aspectes conflictius.
El grup representa el medi natural al qual tendeixen el nen/a i l’adolescent i en el que es donen noves experiències, aprenentatges, interrelacions, etc. Els fenòmens grupals, a més a més, permeten un camp d’observació dels aspectes individuals d’un subjecte en relació amb altre En aquest sentit, el grup a la Escenoteràpia permet contrastar el grup terapèutic amb altres grups als quals pertanyen: família, amics, etc. i contribueix a crear un marc terapèutic favorable donat que cadascú dels subjectes port evitar enfrontar-se directament amb allò que li resulti dolorós, però alhora no és possible una negació completa dels aspectes conflictius, ja que la resta del grup s’encarregarà que aquests es facin evidents.

Objectius
A grans trets, els objectius en la Escenoteràpia es formulen a dos nivells: a nivell grupal; on la diferenciació dels membres pot arribar a ser experimentada com a enriquidora del treball conjunt i, a nivell individual; on les experiències de les pròpies produccions en relació al grup i als terapeutes promou un major autoconeixement, indispensable per a possibilitar el canvi i l’evolució personal.
-Proporcionar un espai on el nen/a o el noi/a creï un vincle amb l’activitat, el grup i el professional que li permeti expressar-se tal com és.
-Transferir les pròpies experiències emocionals dels seus entorns habituals en un espai grupal que permeti al nen/a o al noi/a encarar l’experiència d’una forma diferent possibilitant-li el canvi.
-Descobrir el cos com a element d’expressió i comunicació.
-Oferir al nen/a o al noi/a un espai grupal en què pugui posar-se de manifest la seva intra-intersubjectivitat a través del propi cos.
-Afavorir l’expressió de sentiments.
-Oferir un espai facilitador en el desenvolupament de la pròpia imatge i esquema corporal.
-Oferir un espai facilitador en el desenvolupament de la pròpia identitat i socialització.
-Afavorir el desenvolupament del pensament creatiu.
-Aprendre a manejar l’agressivitat.
-Afavorir les funcions ioiques del nen/a o del noi/a tot estimulant-los, recreant els seus potencials, enfortint la seva identitat personal per tal que pugui discriminar-se del grup primari, assumir responsabilitats individuals i grupals.
-Potenciar les diferents habilitats cognitives, de regulació emocional i de comunicació i interacció grupal: atenció, motivació, tolerància a la frustració i al temps d’activitat, resolució de conflictes, identificació i expressió d’emocions en un mateix i en l’altre, capacitat d’empatia, control de l’agressivitat, etc.

Metodologia
L’espai físic en què tindrà lloc el tractament tindrà unes característiques particulars. Aquesta estarà dividida en dos espais diferenciats:
-Espai de pensament. Utilitzat en la fase de “creació de la escena” i de “reflexió”.
-Espai de representació. Utilitzat en la fase pròpia de la representació. Com a materials únics que podran utilitzar s’inclourà una taula i un parell de cadires.
Durant la sessió, el grup (entre 6 i 8 components màxim), té la funció de crear una escena inventada. Després, cadascú tria el personatge que desitja representar (sobre el que es projecta els propis conflictes) i, un cop creada la escena i triats els personatges, es representa. Un cop representada, partint del personatge i no, de la persona, es reflexiona, es confronta, s’analitza i s’interpreta sobre els sentiments que ha generat facilitant així la mentalització i l’elaboració del conflicte.

Professionals
Les sessions seran conduïdes per una “parella terapèutica”, les funcions dels quals quedaran determinades per les característiques personals i formatives de cadascun d’ells. Tots dos terapeutes hi seran presents a l’interior de la sala amb el grup al llarg de tota la sessió mantenint entre ells diferenciació en les funcions.
Els professionals que conduiran el grup seran:
– Escenodirector. Figura més activa en la fase de Preparació que està atent als aspectes escènics; estimulant i acompanyant al grup en la preparació de la representació, a la consideració dels aspectes formals de la seva expressió no verbal, etc. mitjançant intervencions que facilitin pensar en l’acció que es vol realitzar, en els personatges que cadascun vol assumir, etc.
– Escenoterapeuta. Atén als aspectes terapèutics, de forma preferent. Intervindrà sobretot a la fase de Comentaris concentrant la seva atenció en la comprensió dels significats conscients i inconscients de la representació i dels comentaris realitzats en referència a la mateixa. Reflexionant sobre els continguts emocionals expressats pel grup, facilitant el procés de pensar al mateix de com s’han sentit, com han viscut les seves reaccions i les dels altres personatges, el significat del tema i la forma d’escenificar-lo en el moment concret en el qual es troba el grup, etc.

L’Artteràpia és una professió assistencial que utilitza l’expressió i la creació artística a partir de les diferents modalitats o disciplines artístiques (plàstica, teatre, dansa, música,…), com a eina per facilitar l’expressió i resolució d’emocions i conflictes emocionals o psicològics, quan l’ús de la paraula resulta poc eficient.
L’Artteràpia està indicada per a persones que, per les circumstàncies vitals i/o pels problemes emocionals que pateixen, tenen dificultats per exterioritzar els seus sentiments, conflictes i/o malestars i/o per expressar-los a través de les paraules. D’aquí que, en el cas de l’ús amb els infants i adolescents, l’Artteràpia resulti especialment indicada.

Finalitat de l’Artteràpia
La finalitat de l’Artteràpia és poder crear un espai d’experimentació conscient que serveixi per a despertar la consciència de l’infant i l’adolescent, tot posant en joc l’atenció i la sensibilitat perceptiva, desenvolupant la capacitat creativa, facilitant i ampliant la capacitat d’expressió personal, l’autoconeixement i la comunicació i la interacció amb un mateix i amb els altres.
Artteràpia és aprendre i, aprendre no és tan sols comprendre. Aprendre passa indefectiblement per l’experiència pràctica, per la pròpia vivència i acaba portant, en aquest cas, el sentit artístic a la vida quotidiana.

Objectius de l’Artteràpia
– Oferir un espai facilitador en el desenvolupament de la pròpia imatge i identificació corporal: aprendre a reconèixer el cos com a propi; acceptant-lo en la seva aparença i funcionament com a quelcom natural.
-Facilitar la identificació, l’expressió i la comunicació de les pròpies emocions, els malestars i els conflictes personals que no poden ser expressats a través de les paraules.
– Utilitzar la producció artística per permetre a la persona elaborar i compartir aspectes de si mateix. Permetre que sensacions i emocions que intervenen en un procés terapèutic prenguin colors, línies, formes i moviments per aprofundir en els continguts que afloren, fent que el material inconscient es faci present per poder-lo treballar.
-Facilitar l’autoconeixement, la reflexió profunda, la discussió, els canvis de conducta i l’aprenentatge de l’infant i l’adolescent.
-Reforçar l’autoestima, l’autoconfiança i sentit d’autocompetència.
-Desenvolupar estratègies, habilitats i recursos més sans per afrontar les situacions de conflicte.
-Desenvolupar la imaginació i la creativitat per facilitat el pensament abstracte i simbòlic.
-Generar un marc grupal, de contenció i pertinença, que possibiliti compartir experiències personals en un marc de respecte i comprensió mútues.

Metodologia
La via d’expressió privilegiada de l’infant i de l’adolescent, a diferència de l’adult, no és la paraula sinó l’expressió a través del cos, l’acció, el joc i l’art. En aquest sentit, perquè la intervenció terapèutica sigui efectiva, s’han de prioritzar les vies d’expressió, de comunicació i d’interacció que l’infant i l’adolescent dominen i amb les que se senten intrínsecament motivats. A més a més, l’experiència artística del nen/a, a diferència de la de l’adult, centra la seva atenció en el procés, en la vivència del mateix i no, en el resultat. En aquest sentit, l’Artteràpia, ofereix un marc d’intervenció ideal atès que facilita unificar un mateix idioma entre adult-infant i perquè art i joc, no són només eines de transformació i canvi, sinó que són els seus llenguatges naturals.
En Artteràpia no és necessari el coneixement especialitzat de cap tècnica artística per part del nen/a o adolescent. Es maneja indistintament tots els llenguatges artístics possibles, existents, creant nous codis. Es tracta de moure’s amb la llibertat més gran possible entre tots els llenguatges artístics coneguts i així proporcionar major riquesa al procés creatiu i al seu poder transformador.
L’Artteràpia es practica en sessions individuals o en petit grup sota la conducció d’un artterapeuta, seguint una estricta metodologia i sota un marc o setting terapèutic definit, basats principalment en la teoria de l’artteràpia, la psicoteràpia analítica de grups, les psicoteràpies dinàmiques i la teoria de l’art contemporani.

Artteràpia grupal
En el cas de l’Artteràpia grupal, es concep el nen/a i l’adolescent com a part d’un sistema global de relacions socials. En aquest sentit, es proporciona un espai únic per fer visibles comportaments i conductes que l’infant i l’adolescent desenvolupen en la seva quotidianitat, prenent consciència d’ells, permetent l’aprenentatge d’habilitats de comunicació i interacció grupal, del desenvolupament de la pròpia identitat individual i social i de noves i millors estratègies d’afrontament i resolució dels conflictes. En aquest sentit, l’experiència col·lectiva del fet artístic ofereix una valuosa oportunitat per compartir i confrontar la pròpia experiència personal amb les experiències dels altres, facilita la integració, la tolerància a la diferència, la capacitat d’empatitzar amb els sentiments i els problemes de l’altre.

Qui és l’Artterapeuta
L’Arttepeuta és un professional llicenciat, diplomat o de grau universitari amb amplis coneixements en processos psicològics, psicopatologia i psicoteràpia aplicades al seu camp de treball, en art i amb una formació de nivell de postgrau universitari en Artteràpia.

Propostes
Les diferents propostes que es porten a terme dins de l’Espai Artteràpia poden ser:
– Plasticoteràpia.
– Musicoteràpia.
– Teatre de la reminiscència.
– Dramateràpia.
– Escriptura lliure i creativa.
– Dansateràpia.

Els grups terapèutics són espais dinàmics d’expressió en llibertat, de respecte i confidencialitat, en el qual les famílies poden expressar, compartir, escoltar i sentir-se escoltades i aprendre.
Les diferents propostes grupals tenen un caràcter dinàmic i adaptatiu; és a dir, que es creen i es desenvolupen en funció de les necessitats i demandes que sorgeixen per part dels infants, adolescents, i les seves famílies.
Els grups terapèutics van adreçats a tots aquells pares, mares, fills i altres familiars amb menors a càrrec, que desitgin:
– Potenciar i/o millorar els vincles familiars i un entorn familiar emocionalment més estable que afavoreixi l’òptim desenvolupament, l’expressió i el creixement integral com a persones i com a sistema familiar.
– Conèixer i comprendre el moment evolutiu en què es troben els fills/es per poder prevenir i/o fer front a les dificultats i o problemàtiques que poden aparèixer.
– Conèixer i comprendre el perquè de la manifestació del malestar dels fills/es.
– Conèixer i comprendre la problemàtica dels fills/es
– Compartir inquietuds, preocupacions però també experiències, coneixements i aprenentatges de la problemàtica dels fills/es amb pares i mares que es troben en situacions similars.
– Adquirir estratègies i recursos nous i/o més saludables per afrontar tant les dificultats familiars com les dificultats i o problemàtica dels seus fills/es en el dia a dia.
– Promoure la creació i enfortiment de les relacions entre famílies.

Valors AYA en els Grups Terapèutics
– Respecte absolut a l’expressió de l’altre
– Compromís
– Confidencialitat
– Capacitat d’escolta
– No jutjar
– Compartir
– Desig d’aprendre
– Motivació pel canvi

Tipus de Grups
Les diferents propostes de grups terapèutics tenen un caràcter dinàmic, de manera que es van creant i desenvolupant en funció de les demandes i necessitats que es vagin generant per part dels infants i adolescents, i les seves famílies.
Actualment, existeixen diferents grups ja creats per donar resposta a diferents demandes i necessitats:
– Grups terapèutics per pares i mares
Petits grups, conformat per pares i mares de 5-6 famílies, que tenen en comú dificultats emocionals, conductuals, relacionals, que afecten els seus fills/es. L’objectiu és crear un espai d’acompanyament, diàleg, suport, aprenentatge i elaboració conjunta d’estratègies i recursos per potenciar el sentiment de seguretat com a pares i mares i reforçar les funcions parentals.
– Grups terapèutics per famílies amb nens/es amb Trastorn de l’Espectre de l’Autisme (TEA)
Petits grups, conformat per 5-6 famílies que tenen en comú que els seus fills tenen un diagnòstic de TEA. L’objectiu és crear un espai de per compartir experiències, de conversa, d’acompanyament, suport emocional, aprenentatge i elaboració conjunta d’estratègies i recursos per poder fer front a les dificultats que pugui comportar conviure amb l’autisme.
– Grups psicoeducatius multifamiliars
Espais per famílies que desitgen millorar el seu coneixement sobre l’etapa evolutiva en què es troben els seus fills/es, així com per millorar les habilitats i capacitats per afrontar amb èxit els desafiaments emocionals, relacionals, conductuals i educatius dels seus fills en l’actual realitat social.
Es tracta d’un espai formatiu, de reflexió i participatiu a partir d’uns continguts i dinàmiques inicials que s’aporten per afavorir una vinculació sana, estable i segura i la criança des de les primeres etapes de vida des de la perspectiva de la parentalitat positiva.

– Grups de joc pares, mares i fills/es
Espai preparat amb l’equipament i material necessari perquè pares, mares i fills/es puguin gaudir conjuntament de jugar lliurement i experimentar amb les possibilitats del seu cos i de relacionar-se entre ells. Al mateix temps, podran compartir amb altres pares, mares i fills/es les pròpies experiències, les seves dificultats i els dubtes sobre la criança, redescobrint i afavorir el desenvolupament dels seus propis recursos i potencialitats, reforçant la confiança en ells mateixos i potenciant i enfortint així uns vincles sans, estables i segurs que facilitin l’acompanyament al desenvolupament integral dels seus fills i l’enfortiment de les relacions familiars.

Metodologia dels Grups
Els diferents grups compten amb el suport d’una psicòloga especialista en grups en Salut Mental, habitualment treballant en co-teràpia amb un altre professional de la Salut, per facilitar tant el procés grupal com el procés de cada persona que forma part del grup.
Als grups es treballarà a partir de dinàmiques experiencials, participatives, de reflexió, anàlisi i orientació tot acompanyant els processos grupals, familiars i individuals que sorgeixin al llarg de les sessions.