Definició de Pràxia des de la Teoria de la Integració Sensorial

Des de la teoria de la Integració Sensorial definim J. Ayres (1979), defineix pràxia com l’habilitat per conceptualitzar, planificar i executar actes motors no habituals.

En la pràxia es diferencien tres aspectes que alhora, són interdependents:

La ideació: Què fer?. Aquí, s’estableix l’objectiu per a l’acció.
La planificació: Com fer-ho?. És el procés que implica resoldre com portar a terme aquest objectiu el qual està format per tot un conjunt d’accions seqüenciades i ordenades. És l’aspecte més sensorial. Depèn de la consciència somatosensorial (tàctil+propioceptiu) del propi cos en relació a l’espai. Les nostres accions generen un moviment que provoca entrades sensorials tàctils i propioceptives les quals, al seu torn, són la base d’accions noves que es van generant. L’esquema corporal integra constantment experiències sensorials noves a partir de les quals generar accions noves.
L’execució: És realitzar l’acció en sí. L’execució adaptativa de l’acció dependrà tant d’una adequada ideació com d’una adequada planificació motriu.
Observem doncs, com la pràxia no implica tant sols les habilitats motrius sinó també les habilitats cognitives i sensorials.

Les pràxies són necessàries per aprendre accions, activitats novedoses. Ara bé, en el moment que aquestes accions, activitats les fem de forma automàtica, espontàniament, sense pensar, deixa de requerir la planificació motriu.

Definició de somatodispràxia

Quan parlem de somatodispràxia doncs, fem referència a les dificultats, en major o menor mesura, per idear, planificar i/o executar accions novedoses degut a un problema alhora de modular i discriminar la informació sensorial tàctil i propioceptiva. Les dificultats per discriminar aquesta informació, impacten sobre l’esquema corporal el qual, com es diu, és «l’actor de la praxis».

Algunes de les característiques que podem observar en nens/es amb somatodispràxia

En les habilitats cognitives.

-Usen molta energia i temps per aprendre noves activitats,

-Fan freqüents errors alhora d’executar accions,

-Mostren dificultats per organitzar i reorganitzar els propis moviments

-Mostren dificultats en la generalització dels aprenentatges, amb tendència a usar un mateix patró alhora d’executar una acció de manera que no sempre els patrons apresos s’adapten a la nova demanda.

En les habilitats motrius.

A nivell de motricitat gruixuda,

-Nens/es amb un to muscular baix,

-Es fatiguen amb facilitat,

-Dificultats en l’equilibri, en la coordinació.

-Es Titllen de nens/es «maldestres».

-Sovint tenen dificultats en els jocs esportius.

A nivell de la motricitat fina

-Dificultats en la escriptura,

-Dificultats amb les cremalleres, botons, llaçades, agafant el llapis, etc.

En les habilitats de comunicació  i interacció.

-Sovint, són nens/es que, malgrat tenen un coeficient intel·lectual normal, se’ls observa com a «immadurs».

-Si són nens/es amb dificultats en la ideació, se’ls pot titllar de nens/es «copionetes», ja que al tenir dificultats per generar noves idees, tendeixen a imitar, copiar el que fa l’altre.

-Es poden percebre com a nens/as «manipuladors», que «parlen per evitar fer», perquè «fer» resulta molt frustrant atès que és demostrar-se a sí mateix i als altres que no pot, que no sap fer.

-Atès que no poden seguir ni donar resposta a les demandes dels seus iguals, són nens/es que acostumen a tenir millor relació amb els nens/es més petits o bé, amb els adults.

Totes aquestes característiques, sovint provoquen el rebuig per part de l’igual fins al punt de ser nens/es susceptibles de patir «bulling».

En les habilitats de regulació emocional.

-Baixa tolerància a la frustració,

-Baix autoconcepte i autoestima,

-Autopercepció de poca capacitat i diferència en relació a l’altre.

-Nens/es sovint enfadats.

Aquest malestar sovint es pot expressar amb agressivitat envers els iguals.

En les habilitats de joc.

-Sovint tenen dificultats en el joc simbòlic. Poden ser poc creatius i imaginatius

-Tendeixen a jugar sempre al mateix joc que han après i amb el que se senten segurs i competents. -Sovint juguen sols o bé, amb nens/es més petits que ell/a.

-Eviten jocs esportius com el futbol, el basquet, etc.

Com i qui diagnostica la Somatodispraxia

El terapeuta ocupacional format en l’especialitat d’Integració Sensorial.

El test SIPT «Sensory Integration and Praxis Test» així com les «Observacions Clíniques estructurades», són eines diagnòstiques que valoren les disfuncions del processament sensorial i les pràxies, i amb les que el terapeuta ocupacional especialitzat en integració sensorial està entrenat.

Com intervenir amb nens/es amb Somatodispraxia

Gradació de les activitats:

-de més simples a més complexes.

-de menys seqüències en la seva acció a més.

-de major ordre i estructura a menys.

-d’accions globals del propi cos a accions que impliquen l’ús de parts específiques del mateix,      discriminant la resta.

-d’activitats més familiars a activitats més creatives.

Activitats que ofereixen la informació tàctil, vestibular i propioceptiva ajustades individualment tant en quantitat com en qualitat.
Activitats que impliquin feedback i feed-forward.
Activitats que impliquin diferenciar qualitat i característiques dels objectes.
Prioritzar l’acció el «fer» sobre la paraula durant la intervenció.
De treball individual a treball en petit, gran grup.
Importància dels contexts habituals de desenvolupament del nen/a

Família. Cal que la família siguin coneixedors de què és la somatodispraxia i com pot afectar en el desenvolupament de les diferents habilitats del seu fill/a. Conèixer, és la millor manera de comprendre perquè el fill/a actua, fa les coses així, és la millor manera de saber quines són les seves necessitats i com donar resposta a les mateixes així com, d’ajustar les expectatives tant dels propis pares com del fill/a.

Les dificultats que impliquen la somatodispràxia poden arribar a ser molt frustrants tant pel fill/a com pels pares. Una actitud comprensiva afavorirà el desenvolupament d’un millor autoconcepte, autoestima i generarà una major motivació intrínseca, capacitat d’esforç, persistència i superació per part del nen/a.

En aquest sentit, la intervenció i l’assessorament per part dels especialistes als diferents agents i recursos que intervenen, així com a la pròpia família, i el treball en coordinació són bàsics i essencials.

Escola. És essencial que el context escolar pugui conèixer la dificultat del nen/a per tal de poder realitzar les adaptacions (de l’espai, en la metodologia d’aprenentatges, etc.) i oferir el recolzament necessaris, que faciliti l’adquisició dels aprenentatges, el rendiment acadèmic així com una participació més activa i satisfactòria en la relació amb els iguals.

Montserrat Arana i Bernal.

Directora, psicòloga i terapeuta ocupacional de AYA. Espai Terapèutic per al Desenvolupament Infantil.